Avui volem plantejar l´entrada setmanal
al bloc dividint-la en tres apartats.
En el primer apartat presentem alguns
textos d´actualitat on volen prendre el pols al procés:
- En
el primer intentem veure què som i que no som (text que ja va sortir fa
unes setmanes), del Matthew Tree
- El
segon ens parla de les paradoxes del procés soberanista:
- El
tercer és un comentari del Vicent Partal que va publicar a Vilaweb
(important el text i els comentaris posteriors): Nosaltres anem passant.
- I
el quart és un article del Salvador Cardús que he resumit una mica però
que podeu trobar integrament a l´Ara Premium
SALVADOR
CARDÚS | Actualitzada el 20/10/2014 19:54
El Salvador Cardús analitza els perills
en el que ens enfrontem en aquest procés.
EL PRIMER PERILL consisteix a convertir cada nova fita
del desafiament independentista en una qüestió de tot o res. Ara hi ha el risc
de fer-ho amb les eleccions anticipades, dites plebiscitàries, en voler
convertir-les en un referèndum definitiu, en l’ara o mai que ha de permetre la
declaració última d’una independència que cauria ipso facto. La meva
opinió és que aquesta lògica agonística, molt útil per assegurar una resposta
massiva a cada nova etapa, amaga que no n’hi ha cap que resolgui res
definitivament. Encara més: s’hauria d’advertir que si en una d’aquestes fites
punxem, caldrà seguir endavant i redefinir estratègies.
SEGONAMENT, ÉS
SUÏCIDA l’apel·lació
obsessiva a la unitat de tothom i tothora, sigui societat civil, siguin
partits. És cert que la unitat ens proporciona força, però perseguint la unitat
també es pot perdre el temps, seguir estratègies erràtiques o forçar
submissions. Però, esclar, després de dir que en depèn tot, quan la unitat es
trenca en algun punt, es reacciona amb histerisme, en un clima de tensions
desbordades que ens podríem estalviar perfectament. La unitat és un aliat
estratègic, no una finalitat en ella mateixa. I això també val a l’hora de
pensar en futures aliances electorals.
EN TERCER LLOC, hauríem d’aturar l’ encara més
difícil circense en les dinàmiques de mobilització social. Portem uns
quants anys sense parar. Uns s’hi han afegit més a darrera hora, però molts no
han parat des de finals de la dècada passada. Atenció, doncs, a una saturació
que pot ser de mobilització, de finançament, de marxandatge, de spam
propagandístic a la xarxa, iconogràfica... Ens hauríem de relaxar una mica, que
el camí és llarg.
FINALMENT, I EN
CINQUÈ lloc, considero
que darrerament es trepitgen molt arriscadament les línies que haurien de
separar clarament l’acció pròpia de la societat civil -amb una notable
legitimitat popular- de l’acció que és responsabilitat de les institucions
polítiques -amb tota la legitimitat democràtica-. Si el govern convoca un
procés participatiu, ¿cal esperar el vistiplau de l’ANC i Òmnium per
respondre-hi positivament? ¿Són aquestes entitats les que han d’imposar
terminis - deadlines - a la convocatòria d’unes eleccions anticipades?
¿Els partits els han de cedir la iniciativa a l’hora de negociar una llista
electoral conjunta?
POTSER NO HI HA
HAGUT errors, però
estem assumint riscos que cal avaluar correctament. Una bona amiga de complexió
menuda amb qui havíem fet grans excursions de muntanya -només vençuda aquest
estiu per un càncer implacable-, davant dels desafiaments més elevats, sempre
ens recomanava el “passet dels Alps”: curt i constant. Sempre vam arribar al
cim.
En el segon apartat us presentem un
bloc que pot ser interessant a aquestes alçades: Psicòlegs per la independència:
I al tercer apartat parlem d´un altre
col.lectiu important i complex. Són els empresaris que el passat dimecres van
fer un acte d´afirmació (Centre Català de Negocis) Us deixo l´enllaç perquè feu
un tria-i-remena .
Bona setmana i endavant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada