REFLEXIÓ D´UN BON AMIC SOBRE EL POSICIONAMENT AL RESPECTE DE LA INDEPENDÈNCIA
L’embranzida del moment sobiranista actual a alguns els pot semblar una traïdoria. En el difícil equilibri d’un país, que una part del territori reivindiqui una superioritat econòmica per exigir la secessió i així evitar la càrrega feixuga d’una administració conjunta de serveis comunitaris, pot ser interpretat com una actitud egoista, insolidària, inhumana fins i tot despietada. No crec que aquest sigui el sentir del poble català.
En la “construcció” de l’Espanya de les autonomies hi ha distorsions de base, segurament ja en el fons del seu nucli constitutiu on es defineixen els valors més essencials. Després, el pas dels anys ha anat envellint les estructures d’estat fent més visibles les seves xacres en forma de vicis i defectes. Les males praxis esdevenen tradició i tota oposició es vista amb malfiances i arrogància. El poder es protegeix i fa prevaldre la seva veritat atenent a les antigues lleis de conquesta: dominació i subordinació de territoris, de cultures, de persones... En aquesta “forçada” unitat no hi ha complicitat per crear res. Només es poden defensar interessos, contraposar drets, imposar les lleis del guanyar/perdre... Resignació per totes parts.
Sense entrar en consideracions polítiques, des de la meva experiència tota aventura col·lectiva que pretén unir persones, i que aspira a perdurar en el temps, necessàriament, ha de basar-se en l’amor. És des d’aquesta inclinació afectiva que tot es possible i que tot es transforma. Els recursos i els talents ja no són cobejats, sinó que poden oferir-se i compartir-se, generosament, perquè faciliten la pau, el progrés, la justícia i aporten felicitat. Les relacions flueixen i la diferència de l’altre no es veu com una amenaça, sinó com una realitat que convida a meravellar-se. Les identitats culturals viuen i conviuen, s’enriqueixen, però no competeixen ni s’exclouen. Aprendre a estimar és començar un camí. Encetar un itinerari que dur a descobrir la humilitat, l’empatia, la compassió, l’agraïment, la tolerància, el perdó, l’alegria,... I al capdavall esdevenir pelegrí, profundament conscient, pregonament coneixedor de la fragilitat, meva i de l’altre. Ara bé, en el punt de partença, en la gènesi de les opcions, en l’origen de les voluntats, sempre ha d’haver-hi la llibertat. No hem de tenir por a l’expressió individual de les llibertats, ja que només en la seva formulació hi trobarem l’inici del camí.
******************************
CARTES CREUADES
(gènere epistolar entre dos independentistes amb matissos de fons)
PERSONA A
4.7.14
En algunes ocasions he pogut observar en parlar del tema de la independència una sensación de mal rotllo o una mena d´ autocensura'. Es cert que cadascú es sent més còmode participant d'una manera o altre, i tots els matisos em semblen respectables.
Hi ha gent a qui li semblen súper-interessants els arguments de l'Ada Colau per votar sí-sí. (entrevista recent al Vilaweb )
Normalment, tot i ser del món social vénen de conviccions diferents. Crec que respectar-les/estimar-les totes fa més fort el procés.
PERSONA B
A mi em resulta (potser estúpidament) incòmode demanar pel JO, sense explícitament, nítidament i en un mateix nivell recordar alhora l'ALTRE, que viu una situació -en el millor dels casos- equivalent (parlo de Gaza, Síria, països empobrits, el que tu vulguis ficar aquí a dins). Segur que aquesta argumentació et deu estar tocant el que no sona, ja que recorda i molt al que ens diuen alguns dels líders de l'esquerra del nostre país, quan només es mullen pels conflictes dels altres i no pel nostre. La diferència amb ells és que jo sí em mullo pel nostre conflicte. I no discuteixo la rellevància del nostre problema.
Això darrer connecta amb l'opció per la independència que pren l'Ada Colau, el David Fernández, o fins i tot l'Oriol Junqueras (almenys això transmeten davant de micròfon). Tots ells, crec que posen la Justícia social com a objectiu i la independència com a mitjà. Personalment sintonitzo molt més amb aquesta visió, que no pas amb l'argumentació etnicista de molts 'indies' (superioritat moral i cultural dels catalans...), o la visió fnalista de molts altres (la independència com a objectiu, no com a mitjà). I em pregunto: tindria sentit arribar a ser un estat independent si al final les nostres relacions socials no venen guiades per uns criteris diferents dels que vivim en l'actualitat? Personalment, crec que no massa. Els Millets, Pujols i altres il.lustres lladres nostres em fan tanta ràbia (crec que més perquè són nostres) com els dels altres... I els desnonats, joves aturats etc... d'aquí em fan tanta pena com els d'allà.
Bé, ho deixo aquí. Ja continuarem.
Bernat B
PERSONA A
20.7.14
S´han trobat dos polemistes...
Deixa´m que t´escrigui unes línies de retorn. No vull donar lliçons però deixa´m que continui amb el meu raonament.No tots els arguments son sempre simètrics ("el Mas y el Rajoy están enrocats en sus posiciones": fals). Els que estan a favor i en contra de la pena de mort, els que estan a favor de fer una guerra i en contra, els que pensen en la teologia de l´alliberament com a mètode necessari i els que estan a la jerarquia sudamericana i neguen el reconeixement de l´oprimit (com els siringueiros i els grans terratinents a Brasil) i tants altres. No tot és simètric. Penso que aquí està una de les falàcies d´aquest plantejament. És normal que hi hagi gent que continui pensant en que es pot seguir provant després de més de 30 anys però no em negaràs que en aquest grup de la tercera via hi ha un gruix important (majoritari?) que no és un dubte net i que sols volen desactivar el tema per continuar igual. És una tàctica molt clàssica (ajornar la decisió fins desactivar el contrari i llavors tancar el tema; la solució seva és per matar el tema. Em recorda als múltiples manifestos dels progres espanyols que ara estan sortint de sota les pedres quan mai, mai, mai ens han ajudat o han pensat realment en nosaltres quan demanàvem empatia i reconeixements.
http://www.sumate.cat/p/
No tots els arguments son sempre simètrics ("el Mas y el Rajoy están enrocados en sus posiciones": fals). Els que estan a favor i en contra de la pena de mort, els que estan a favor de fer una guerra i en contra, els que pensen en la teologia de l´alliberament com a mètode necessari i els que estan a la jerarquia sudamericana i neguen el reconeixement de l´oprimit (com els siringueiros i els grans terratinents a Brasil) i tants altres. No tot és simètric. Penso que aquí està una de les falàcies d´aquest plantejament. És normal que hi hagi gent que continui pensant en que es pot seguir provant després de més de 30 anys però no em negaràs que en aquest grup de la tercera via hi ha un gruix important (majoritari?) que no és un dubte net i que sols volen desactivar el tema per continuar igual. És una tàctica molt clàssica (ajornar la decisió fins desactivar el contrari i llavors tancar el tema; la solució seva és per matar el tema. Em recorda als múltiples manifestos dels progres espanyols que ara estan sortint de sota les pedres quan mai, mai, mai ens han ajudat o han pensat realment en nosaltres quan demanàvem empatia i reconeixements. Estic d'acord, espero que no hagis entès que jo deia el contrari.
http://www.sumate.cat/p/
També tens tot el dret a no llegir-les ja que acaben sent un "rotllo" però penso que has tocat un dels molls de l´os del tema de la independència i el dret a decidir i de gent que es troba molt desubicada en aquest debat.
Començo pel darrer paràgraf que no comento perquè estic d´acord al 100% a l´igual que la immensa majoria de gent que està per aquest tema, malgrat que de fora estant ens diuen que busquem la independència com a únic fi. Escolta discursos de la ANC, l´Omnium Cultural, Súmate...) Independència no com un fi sinó com un mitjà per canviar tot el que cal canviar i això és molt. Ara bé, suposo que acceptaràs que el canvi serà el que vulgui la majoria, no?. O si el canvi no és el que vol un sector determinat ja no interessa encara que sigui molt majoritari?. Canviar les coses és el que mou als que volen la independència (inclosos gent tant de "dretes" com Omnium cultural, CiU i altres.... o ja està clar que ells sols volen la independència per "continuar a la poltrona i dominar des de dalt el pobre poble oprimit"? (aquesta visió la té força gent dita progressista, ho veiem cada dia a la feina, amb gent del món social... El país l´hem de construir entre tots i amb la visió de tots. Si la majoria (en votació lliure i democràtica) decideix que no vol canvis doncs ja està i s´ha d´acceptar.
El món té molts conflictes i molts tenen els seus advocats defensors, però Catalunya només ens té a nosaltres. Bernat, això és així. Qui ens ha ajudat, intercedit... durant la nostra història?. És dir, com hi ha taaaants conflictes al món no tenim dret a pensar en nosaltres i sols podem fer-ho per altres (falsa progresia?). Aquest argument també està molt tronat. Penso que sovint tenim un complexe d´autoodi, de poble maltractat que considera un fet immoral i egoista ("amb la quantitat de problemes que hi ha al món"). Però resulta que som un dels pobles més solidaris de l´entorn (apart de Marathons, ajudes de 3r i 4t món...) i aquest argument no em val. Això no és una superioritat moral i no es fa servir com a argument bàsic (supramacisme català), tenim coses molt bones i altres no bones.
Entre les coses no bones està aquest complexe estil aquell "soci clàssic del Barça" que només es dedica a destroçar i veure problemes del seu punt de vista en l´equip, i això l´immobilitza (perquè és molt pur) i no s´arremanga. Per mi, l´actitud constructiva en aquest moment és implicar-te en els moviments i voler canviar les coses des de dintre i construir quelcom nou, amb els seus defectes i virtuts, però no des de la superioritat moral.
Una coneguda em parlava d´un acte que van fer ahir a la Creueta del Coll de Súmate. Allà parlava una senyora gran que es deia Marga que amb gran passió explicava que va venir amb 5 anys a Catalunya des d´Andalusia amb pare empresonat per la guerra i deia: "me hace sufrir toda esta gente que se lo mira a la distancia y no es capaz de mover un dedo por defender su país que tanto le ha dado y que tanto ha costado conseguir..."
Pensa que la societat és molt diversa i que totes aquestes organitzacions pel Dret a Decidir ho son (hi ha gent de dretes, esquerres, PSC, CUP, antisistema, Convergència, alguns exPP o exCiutadans a l´organització Súmate...) També hi ha Convergències i Unions, què passa, que ells no son dignes d´estar aquí dintre perquè a algú no els agrada i no són prou purs?. Jo penso que el país el volem construir entre tots i tots som necessaris i imprescindibles. I ens hem de posar d´acord Perdona Bernat però jo sí que veig de vegades superioritat moral de gent d´esquerres que diu que no es vol barrejar amb segons qui per tot el que representa, la trobo trista i penosa. Tots som benvinguts, ens ha costat molt arribar fins aquí i ens hem d´entendre entre tots, i no té cap sentit que hagi una minoria de bloqueig "pura" que vegi aquestes coses (en alguns actes del barri entre diferents partits i grups socials existeix de vegades algun grup "torracollons" que ni fa ni deixa fer només perquè qui ho lidera no li agrada malgrat la iniciativa sigui bona.
Mira´t si tens temps els del col.lectiu Súmate. Són gent de la trinxera que sense embuts defensen el país, ho tenen molt clar i no s´estan per històries metafísiques o teològiques.
Està bé ser crític però hi ha el risc en caure en la puresa. Els catalans sóm imperfectes i tenim tot el dret a ser-ho. Ja anirem aprenent.
Espero la rèplica. És interessant el gènere epistolar ja que permet, com tu molt bé deies, aclarir idees i t´obliga a un esforç de síntesi.
De bon rotllo com sempre, eh?
Albert A
PERSONA B
23.7.14
Albert, et contesto en blau en el teu text, perquè així tinc la sensació que cada punt és adecuadament abordat.
Començo pel darrer paràgraf que no comento perquè estic d´acord al 100% a l´igual que la immensa majoria de gent que està per aquest tema, malgrat que de fora estant ens diuen que busquem la independència com a únic fi. Escolta discursos de la ANC, l´Omnium Cultural, Súmate...) Independència no com un fi sinó com un mitjà per canviar tot el que cal canviar i això és molt. Ara bé, suposo que acceptaràs que el canvi serà el que vulgui la majoria, no?. O si el canvi no és el que vol un sector determinat ja no interessa encara que sigui molt majoritari?. Canviar les coses és el que mou als que volen la independència (inclosos gent tant de "dretes" com Omnium cultural, CiU i altres.... o ja està clar que ells sols volen la independència per "continuar a la poltrona i dominar des de dalt el pobre poble oprimit"? (aquesta visió la té força gent dita progressista, ho veiem cada dia a la feina, amb gent de parròquia... Cadascú (parlo dels actors polítics, essencalment), té el currículum que té. I això dóna o treu més credibilitat que les paraules i discursos. Éls polítics d'esquerres en genèric no són millors persones que els de dretes en genèric però no han tocat poder com els de dretes. Això fa que el seu CV no estigui tan brut. Tenen el benefici del dubte (molts d'ells). Els del PSC no el tenen. El pitjor és que ells continuen venent-se com un partit que defensa uns valors (teòricament d'esquerres) quan han demostrat que han fet exactament el que ara critiquen quan han tocat poder. Igual de corruptes i servint els mateixos interessos. Tu pots suposar què farien els d'ERC les CUP o ICV quan arribessin al poder, però no ho saps del cert. Jo, particularment no tinc especial simpatia per ICV, perquè juguen al 'acoso y derribo' amb el Govern i em resulten esgotadors i poc realistes. Però estic content de la gestió que està fent ERC amb seu suport al govern. Pel que fa a CUP, Podem, Guanyem BCN, Procés constituent... i demés marques blanques, crec que diuen i defensen el que ningú a dit i defensat abans. Crec que són absolutament necessaris per a 'controlar' el procés i intueixo que sense ells (1) el procés tindria molts menys adeptes (cinturó roig etc) i (2) els aspectes nacionals s'acabarien menjant els aspectes socials del 'canviar-ho tot' que diem.
CiU ha tingut moooooolts anys per demostrar que està al costat de la gent que pateix, però no ha fet tot el que estava a les seves mans per defensar els seus interessos. Parlo de reformes laborals i financeres etc. model de país, inversions que s'ha prioritzat etc... Et recordo que CIU va donar suport a la llei d'estabilitat presupostària, mare de totes les retallades, FLA i impossibilitat de demanar crèdit a l'exterior i mare del fet d'haver de prioritzar pel retorn del deute abans que per les necessitats bàsiques que tenim..... Parlo de fets, no de prejudicis!
Potser no volen 'oprimir al poble indefens', però està clar on són les seves prioritats. I això em sembla difícilment dicutible. I no em fico en el terreny de les corrupcions etc. ja que això desvirtuaria el sentit del que dic. Si vols, podem considerar les corrupcions en l'entorn de CIU (en aquest debat epistolar) com una sèrie d'elements aïllats i no com elements estructurals d'aquell partit polític. El país l´hem de construir entre tots i amb la visió de tots. Si la majoria (en votació lliure i democràtica) decideix que no vol canvis doncs ja està i s´ha d´acceptar. Però cadascú és lliure d'apuntar-se al carro en funció de les seves previsions sobre el resultat final. Hi ha qui està convençut que amb la independència no canviarem res essencial. Jo sí crec que és una oportunitat única per a canviar-ho tot. Sinó, no estaria en aquesta guerra, t'ho dic de debó. La gràcia del procés és que no està en mans d'una classe dominant ('casta' en paraules de Pablo Iglesias) sinó de la societat civil.
Entre les coses no bones està aquest complexe estil aquell "soci clàssic del Barça" que només es dedica a destroçar i veure problemes del seu punt de vista en l´equip, i això l´immobilitza (perquè és molt pur) i no s´arremanga. Per mi, l´actitud constructiva en aquest moment és implicar-te en els moviments i voler canviar les coses des de dintre i construir quelcom nou, amb els seus defectes i virtuts, però no des de la superioritat moral. D'acord.
Una coneguda em parlava d´un acte que van fer ahir a la Creueta del Coll de Súmate. Allà parlava una senyora gran que es deia Marga que amb gran passió explicava que va venir amb 5 anys a Catalunya des d´Andalusia amb pare empresonat per la guerra i deia: "me hace sufrir toda esta gente que se lo mira a la distancia y no es capaz de mover un dedo por defender su país que tanto le ha dado y que tanto ha costado conseguir..." Bon testimoni
Oriol, pensa que la societat és molt diversa i que totes aquestes organitzacions pel Dret a Decidir ho son (hi ha gent de dretes, esquerres, PSC, CUP, antisistema, Convergència, alguns exPP o exCiutadans a l´organització Súmate...) També hi ha Convergències i Unions, què passa, que ells no son dignes d´estar aquí dintre perquè a algú no els agrada i no són prou purs?. Torno a la idea d'abans. La dels interssos que defensen i han defensat de forma explícita durant anys. No és que no siguin purs. És que han governat d'esquenes a unes realitats, defensant uns interessos concrets, i molts d'ells, aprofitant-se de la seva posició privilegiada per enriquir-se il.lícitament.
També haig de dir que la garantia que tot això funcioni per mi es diu Artur Mas. Sense ell difícilment seríem on som, a punt d'arribar al 9N o n tot es trencarà (amb consulta o sense). Li reconec coratge polític i determinació. Ara bé, l'ombra del dubte plana sobre seu quan tanta gent del seu entron immdeiat han estat condemnats per corruptes (Oriol Pujol, Daniel Osàcar, Josep Prat (per Innova) etc. )
Jo penso que el país el volem construir entre tots i tots som necessaris i imprescindibles. I ens hem de posar d´acord Perdona Bernat però jo sí que veig de vegades superioritat moral de gent d´esquerres que diu que no es vol barrejar amb segons qui per tot el que representa, la trobo trista i penosa. Doncs a mi em sembla qüestionable la connivència amb gent delinqüent que ha fet molt de mal a la nostra societat. Clar que no m'hi vull barrejar! Tant debó, fóssim igual de determinants criticant la 'nostra' corrupció com ho som quan critiquem la de Madrid. Per mi la diferència no és de 1000 euros robats amunt o avall. La diferència substancial està en qui ha utilitzat la confiança que li van donar les urnes per buscar el bé comú i especialment el dels que tenen menys i qui l'ha utilitzat sistemàticament per buscar el propi benefici sense tenir en compte la quantitat de gent que es quedava fora del sistema.
Tots som benvinguts, ens ha costat molt arribar fins aquí i ens hem d´entendre entre tots, i no té cap sentit que hagi una minoria de bloqueig "pura" que vegi aquestes coses (en alguns actes del barri entre diferents partits i grups socials existeix de vegades algun grup "torracollons" que ni fa ni deixa fer només perquè qui ho lidera no li agrada malgrat la iniciativa sigui bona. Des d'una òptica pragmàtica, em vull entendre amb tothom per aconseguir la independència. Però només des d'una òptica pragmàtica. Ara bé. No perdem de vista qui és qui i què representa cadascú. Tampoc hem de caure en prejudicis (ni amb la dreta ni amb l'esquerra) i hem de jutjar cadascú pel que fa. No pel que li suposem. Per això m'agraden els polítics que surten del discurs oficial del seu partit o càrrec (Joan Ignasi Elena, Raül Romeva, Artur Mas, Oriol Junqueras, Teresa Forcades, Súmate, David Fernández...) crec que tots ells són capaços de sortir de la lògica de partit/col.lectiu en els moments claus, i arribar a pactar amb qui competeixen ideològicament. Per mi, aquesta és l'actitud bona.
Un darrer punt dels fets que s´organitzen per la independència o dret a decidir. Ja vas veure el sentit que se li va donar al Caixaforum. L´anterior, de l´església del Pi era una pregària de recordatori del 1714 pels que van morir i perquè el procés que estàvem iniciant els catalans fos nét (els que vam anar ho vam veure).
Mira´t si tens temps els del col.lectiu Súmate. Són gent de la trinxera que sense embuts defensen el país, ho tenen molt clar i no s´estan per històries metafísiques o teològiques. M'agraden molt. Sobretot pel que representen. I perquè trenquen amb l'arquetip de l'independentista de barretina.
Està bé ser crític però hi ha el risc en caure en la puresa. Està bé sumar forces, però hi ha el risc de caure aen la connivencia/tolerància amb coses molt greus. Que la noblesa de l'objectiu no ens faci passar per alt coses moolt greus. I llanço a l'aire la pregunta: Els fins justifiquen els medis? Els catalans sóm imperfectes i tenim tot el dret a ser-ho. Ja anirem aprenent.
Espero la rèplica. És interessant el gènere epistolar ja que permet, com tu molt bé deies, aclarir idees i t´obliga a un esforç de síntesi. No estic segur que siguem molt sintètics! :))
De bon rotllo com sempre, eh? Of course
Bernat
PERSONA A
11.8.14
Hola Bernat,
t´envio la contesta del tema que tenim entre mans. Penso que anem acostant els posicionaments però encara m´agradaria matitzar alguns dels detalls que han anat sortint i amb molt d´encert has proposat.
Parlarem de la corrupció, de la "caspa catalana" i dels grups "verges" que volen canviar les coses (evidentment sota el meu punt de vista).
El tema central de la diferència o matís que mantenim és el de la gent que consideres de la "caspa catalana". Penso que tant les dretes com les esquerres estan tocats tots per casos de corrupció, enxufisme i tracte de favors (clàssicament CiU pel tema de la Generalitat i les esquerres per ajuntaments de l´àrea metropolitana (Sabadells, Sta Coloma, Montcada i Reixach, ... A l´ajuntament de Barcelona en fets com el Fòrum (PSC i IC). Els que no han tocat poder està bé però caldrà veure si són propositius o sols antisistema i antitot.
Els grups estil "Cafè amb llet" són de denúncia però a mi no em serveixen massa. Conec gent que hi pertany i no trobo que tinguin cap tipus d´empatia (sols ràbia i molt poca proposta). El món de les idees de Plató no em serveix si no les posen en pràctica. Veurem.
El cas del Jordi Pujol mereix explicació apart: és una persona que va estar manant molts anys a Catalunya, una mica a l´estil del Despotisme Il.lustrat (tot pel poble però sense el poble), i estimant i treballant pel país (com li reconeix l´Arcadi Oliveras), envoltat per cràpules (especialment família i entorn) i arribant a ser un "pater patriae", va crear una “catalan way” (imatge d´honestitat, de feina ben feta...) que s´ha vingut abaix completament. Per mi ha estat un fet greu i dolorós en un bon grapat de gent que el tenia (el teníem) com un referent clar. De tota manera, si volem un país nou se l´ha de jutjar i punt. El tema és que sense voler amagar la nostra corrupció i el fet de que s´ha de fer justícia i volem un país nou per evitar que això no passi, s´ha de tenir en compte que els que maneguen la informació (Espanya), la van administrant de manera totalment interessada (per fer xantatge a uns i per fer caure els contraris). Això ja ens va bé per fer un país nou però ho fan amb l´ànim de desestabilitzar el país. Que quedi dit!.
El Pujol i la seva família estan força retratats a aquest article del Francesc Marc-Àlvaro.
El risc dels grups estil Podemos és que de moment sols és protesta i parlen clar però faltarà veure cap a on tiren. Ja veurem si són un Beppo Grillo d´Itàlia o al moment de la veritat donen el "callo". Hi ha periodistes que pensen que poden ser una “quinta columna” per frenar la independència (fins i tot amparat per Madrid malgrat la campanya en contra que estan fent allà). Aquí està l´article del Manuel Delgado parlant d´això.
El tema de que els partits els coneixem pel que han fet i estan ja "tacats". Penso que CiU la va "cagar" al votar la llei pressupostària (que limita el que es pot gastar per tal de no fer dèficit) de la mateixa manera que la va "cagar" amb la llei de partits. De tota manera són lleis que d´entrada no són necessàriament dolentes però l´aplicació i la manera com s´han portat a terme fan que el resultat sigui nefast. Fer dèficit és passar el problema financer a les generacions futures (molt poc sostenible, penso). El tema de dependre del FLA és conseqüència en part de com es va llençar els diners l´any darrer del Tripartit (preeleccions?). No és tot el problema però justifica el gran dèficit que hi havia (per tant, l´esforç per baixar el dèficit, malgrat la tàctica d´escanyar ha de ser més important aquí).
El tema dels polítics enganxats amb corrupció: un debat important i no solucionat. En quin moment han de deixar l´escó, apartar-se de la política (al ser acusats?, al ser imputats oficialment?, a l´acabar el judici...) Hauria de ser un tema que es parlés amb calma i sense apriopismes. El que està clar és que partits polítics que reclament una cosa, sovint fan una altra amb els seus.
Bon estiu.
Albert A
